L’any 1977, quan tenia divuit anys, vaig començar a treballar en un banc. Tanmateix, aviat s’evidencià que en el món de les finances no faria gaire carrera; era un estudiant que estava empleat més que no pas un empleat que estudiava atès que, al mateix temps, cursava els estudis universitaris de Psicologia.
Després d’acabar el quart curs, amb resignació, vaig perdre inútilment un any en una caserna de l’exèrcit. Allà, la nit del 23-F, mentre repartia munició entre els soldats que es preparaven per si es rebia l’ordre de sortir a ocupar Lleida, una idea em va venir a la ment: la Psicologia, amb tots els respectes, tampoc era el camp al qual em volia dedicar. Quan tornés a recuperar l’anhelada condició de civil i pogués dir definitivament l’adéu a les armes, començaria els estudis d’Història, i m’especialitzaria en Història Contemporània de Catalunya.
Durant el tercer curs d’Història, tot cercant la documentació necessària per a la meva tesi de llicenciatura sobre el moviment anarquista català en el darrer terç del segle XIX, vaig tenir la sort de fer una estada amb els professors Enric Olivé i Teresa Abelló a l’Internationaal Instituut voor Sociale Geschiedenis d’Amsterdam, uns dels arxius més importants del món pels seus fons documentals relacionats amb la història dels moviments socials.
L’any 1987 rebia el Premi Salvador Seguí i Francesc Layret, setena convocatòria, pel treball Anarco-col·lectivisme i anarco-comunisme. L’oposició de dues postures en el moviment anarquista català (1881-1891). Treball presentat com a Tesina de Llicenciatura i que fou publicat l’any 1989 a la col·lecció Biblioteca Serrador de Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
A l’arxiu d’Amsterdam va ser la primera vegada en què vaig pensar en la satisfacció personal que havia de comportar exercir les tasques d’arxiver. Aquesta sensació, tot i que sense el glamour d’Amsterdam, la vaig tornar a copsar durant els anys vuitanta, mentre desenvolupava la recerca per a la tesi doctoral sobre la Guerra Civil als arxius de Barcelona, Madrid i Salamanca. Tota una trajectòria d’aprenent d’investigador, en què comptava només amb l’ajut econòmic que em podia facilitar Josep Benet des del Centre d’Història Contemporània de Catalunya i el sou del banc, és clar.
L’any 1990, per fi, vaig aconseguir que la vida laboral i la passió per la història coincidissin, encara que fos indirectament: entrava com a arxiver – funcionari interí – a l’Arxiu Històric de Tarragona de la Generalitat de Catalunya. És curiós com aquest exercici d’introspecció històrica personal, em fa recordar clarament uns sentiments que tenia oblidats. Una cosa era anar a un arxiu com a investigador i l’altra, fer d’arxiver. Això, que és obvi, en aquell moment em va aclaparar. Poca cosa en sabia, d’aquella professió que se suposava que havia d’exercir! A grans mals, gran remeis! ràpidament em vaig matricular en la segona edició del Màster d’Arxivística de la UAB. El balanç, dos anys després, no podia ser més positiu, entre l’experiència diària a l’Arxiu Històric de Tarragona i els estudis del Màster d’Arxivística anava aprenent els fonaments i les tècniques de l’ofici i, alhora, prenia consciència de l’abast de l’Arxivística. Aquesta formació es va complementar posteriorment amb el Curs d’Especialització Arxivística de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya de l’any 1992 i el Programa de Gestió d’Institucions Artístiques i Culturals a ESADE de l’any 2000, així com amb altres cursos de formació més específics programats per l’Associació d’Arxivers de Catalunya.
L’any 1993, la jubilació de la directora de l’Arxiu Històric de Tarragona, Josefina Cubells, i el pas pel tràngol de les oposicions al Cos Superior d’Arxivers de la Generalitat de Catalunya van facilitar que rebés l’encàrrec de dirigir, en funcions, l’Arxiu Històric de Tarragona i cinc anys més tard vaig obtenir la titularitat de la plaça. D’aquesta etapa professional recordo especialment com amb pocs recursos humans i econòmics maldava, juntament amb la resta del personal de l’Arxiu Històric de Tarragona, per desenvolupar les funcions del centre, donar a conèixer el centre en l’entorn de la comarca i ingressar nous fons documentals, sense oblidar les accions desenvolupades en els ajuntaments del Morell, la Canonja, Constantí, Salou, Torredembarra i Vila-seca, així com al mateix Consell Comarcal del Tarragonès.
Finalment, l’any 1996 presentava la tesi doctoral: La crisi de la rereguarda. Revolució i guerra civil a Tarragona i comarca (1936-1939), que es publicava dos anys més tard a la col·lecció Abat Oliva de Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Catorze anys després d’iniciar la singladura a l’Arxiu Històric de Tarragona, l’any 2004, rebia la proposta de l’Ajuntament de Tarragona de crear el Servei d’Arxiu i Documentació Municipal. En aquest nou lloc de treball, en què he comptat des de l’inici amb la col·laboració de Joaquim Nolla, vaig emprendre el repte d’aquest projecte que arriba fins a l’actualitat. A l’Administració local, comparada amb l’experiència anterior, tot pot ser molt més ràpid, proper i divers, amb els avantatges i inconvenients que això comporta. Ara per ara,vint anys després d’iniciar aquest camí, em sento satisfet. El nou centre de L’Arxiu, a l’Espai Tabacalera, ja és una realitat i el repte més important que tenim en aquests moments és assumir la part que ens pertoca en el canvis que planteja l’administració electrònica.
L’any 2020, a més a més de les funcions pròpies del Servei d’Arxiu i Documentació Municipal, vaig rebre l’encàrrec de dirigir la Comissió de Programes de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Tarragona.
D’altra banda, durant tots aquests anys, també he pogut impartir la docència en historia i en arxivística, compto entre llibres i articles, amb més de cent-noranta publicacions, repartides entre els dos àmbits i, des de fa temps, sóc el president del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona, una entitat fundada l’any 1989, que compta amb dos-cents socis i que ha publicat vint-i-vuit llibres i cinquanta-tres números de la revista Kesse.
Quan començava, ara fa trenta-quatre anys, pensava que era necessari que l’arxiver / historiador fos un professional arrelat en el seu entorn més proper, sobre el qual ha de projectar la seva feina i, hores d’ara, ho continuo creient.
Dades acadèmiques i professionals